Les meves emocions

Aquest escrit és en referència a l'article del diari Avui de 18 d'abril de 2009 escrit pel Sr. Joan Carretero.

Fent un breu resum del que he pogut llegir, ell plasma amb molt més bones paraules i eloqüència del que molts de nosaltres ho faríem, el sentiment que tenim molts catalans, decebuts amb els polítics catalans actuals. Un sentiment de frustració vers uns polítics que en molts casos han rebut els nostres vots i després han fet amb aquesta potestat el que els ha semblat millor per mantenir la seva cadira.

El Sr. Carretero parla de paraules que avui dia en la política s'han perdut: honestedat, rigor, eficiència i austeritat, tots ells seguits de DIGNITAT.

Si a tot això hi sumem el sentiment per la nostra Catalunya "maltractada" i deixada "maltractar" pels polítics d'aquí, a mi se'm posar la pell de gallina pensar que potser pugui sorgir un partit per a les properes eleccions que hem permetin votar en alguna cosa que hi crec.

Sòc d'aquestes moltes persones que, tal com estan les coses, actualment crec que no tinc referent polític a qui poder votar en les nostres eleccions, i això m'entristeix moltíssim ja que valoro molt el fet de poder votar, i és més, m'ho prenc com una obligació.

Per finalitzar aquest breu escrit només hem queda dir o demanar, que si aquesta proposta de crear un partit que compleixi tots els requisits que comenta i explica abastament, finalment tira endavant, molt probablement tindrà molts vots de persones com jo que encara tenim un bri d'esperança pel que fa a la política d'altes esferes. Si us plau, no ens decepcioneu com ho han fet la resta. Mantingueu els principis ideològics i d'actuació, no permeteu que el poder us corrompi, perquè un altre revés com aquest no sé si ens permetria seguir confiant en aquesta petita esperança que encara ens queda.

L'altra cara de la crisi (II)

Escopir al terra, escopir a les parets, deixar els excrements del gos al carrer, parar al mig del carrer amb el cotxe havent lloc per aparcar, aparcar als guals de la gent i marxar a comprar, llençar papers i burilles de cigars al terra, cridar a les tantes de la matinada pel carrer, portar la musica al cotxe altíssima, pintar les parets de la gent amb spray, rotulador, guix, etc., fumar en llocs on no és permès...
Podria fer una llista interminable; aquesta per a mi és l'altra cara de la crisi. Una crisi de valors, una manca d'educació flagrant i creixent, i una societat on la paraula civisme s'està perdent massa depressa. No estic parlant de nens, adolescents, joves ni adults, així com tampoc gent d'aquí o d'allà. Estic parlant de la societat en general. S'ha perdut el respecte als demés, l'educació i el saber estar.
Fins on arribarà aquesta situació? Ens hem convertit en la societat del consum i, com dic jo, de les maquinetes, que ens estan fent oblidar que és viure en societat i relacionar-se diàrimaent amb persones iguals i diferents a nosaltes. Una societat individualista, en que tothom mira per un mateix, on el carrer no és de ningú i per tant ningú l'ha de cuidar i mantenir en condicions, i si el que ve darrer es molesta, que s'aguanti.
Crec que tots plegats hauriem de reflexionar sobre aquest tema. Els que són pares per mirar d'educar correctament els seus fills, i tothom per mirar de millorar el nostre comportament.
Aquí deixo aquestes paraules inquietants des del meu punt de vista per tal que cadascú s'apliqui el que li correspongui.

L’altra cara de la crisi

Com cada dilluns avui hem fet la nostra reunió del secretariat d’Independents x Mollet. Com que no tenim local, cada dilluns ens reunim en un bar, a vegades repetim, però últimament hem agafat el costum de fer-ho en zones diferents de Mollet per copsar altres cares d’aquesta ciutat.
Avui ens hem decidit a provar un local situat a la Rambla Pompeu Fabra, el Bar Garbí. Després de l’experiència viscuda he arribat a la conclusió que al seu propietari li sobra la feina, ell no deu notar la crisi, perquè no s’ha alegrat gens que ens quedèssim a sopar les 7 persones que hem quedat en finalitzar la reunió.
El propietari del local s’ha enfadat moltíssim perquè li hem demanat que ens fes el compte per separat, i literalment ens ha dit que “que os habeis pensado” i un “seguro que tú eres funcionaria, yo llevo 14h trabajando”.
Ha quedat clar que portava moltes hores treballant i tenia ganes de plegar, però senyor, si vosté habitulament plega a les nou, només calia que ens ho digués i nosaltres hauriem marxat a un altre lloc a sopar. No calia que ens digues que feia més d’una hora que ens estava aguantant (literalment aquestes paraules). El fet que també m’ha molestat molt és que ha fet referència a les nostres converses, les mantingudes en les 2 hores que hem estat allà, cosa que qualsevol “barman” sap que no ha de fer mai: Escoltar i callar.
Bé, us asseguro que a aquest local no tornarem mai i crec que molts altres bars de Mollet estaran contents que no ho fem perquè així tindran la possiblitat que anem al seu local a reunir-nos per parlar de l’única cosa que ens mou: Mollet.